Redacció, 9:45h (actualització, 14:45h) Està sent la present una setmana luctuosa per a la família espanyolista; només dos dies després de la mort del pare Dámaso Ruiz, Dámaso Perico, hem de lamentar la pèrdua de Julio Pardo, un personatge sense el qual no es pot explicar tota una etapa de la història del club. L'advocat es va trobar ahir indisposat, patint febre alta, i aquesta nit passada nit van ser requerits els sevis d'una ambulància per atendre'l, se li han prcaticat exercicis de reanimacio però ha tingut una aturada cardíaca que no ha pogut superar.

Pardo es convertia l'any 1989 en el 24è president de la història del RCD Espanyol, el primer sortit d'un procés veritablement democràtic. La seva irrupció encapçalant un grup anomenat "Los dieciocho" format per joves empresaris i professionals molt ambiciosos que volien trencar amb la línia de gestió dels fins aleshores responsables de l'entitat va captivar un ampli sector de la massa social perica, que va atorgar-li un suport majoritari a les urnes. Tot i les grans expectatives generades amb la seva arribada al càrrec, les discrepàncies internes amb alguns dels homes forts del seu equip com José Luis Perelló i Jorge Malet, l'oposició sense treva de José Manuel Lara i el controvertit pas del club a Societat Anònima Esportiva van passar-li factura desgastant la seva imatge, i durant molts anys el deute generat durant el seu mandat va ser  considerat un dels grans cusants de la posterior venda de l'Estadi de Sarrià. Tot i això, ningú va discutir-li mèrits com ara que sota la seva presidència va demostrar una gran capacitat per connectar amb la massa social i en especial amb les penyes, que van organitzar-se per primera vegada en forma de coordinadora i poc després, ja com a FCPE.

Pardo sempre insistia que va arribar al club amb el desig de fer un canvi profund en unes estructures que considerava obsoletes, un objectiu que a l'hora de la realitat es va desvelar com quelcom "molt difícil, pràcticament impossible, però va ser molt il·lusionant perquè em considero juntament amb en Dani Sánchez Llibre un dels dos presidents que mai haguéssim pensat en arribar a ser-ho algun dia.  La resta ho han estat per tradició familiar o posició social a Barcelona; a Dani el van posar perquè estava a la junta encarregant-se del més tonto i van pensar en ell per tal que signés la venda de Sarrià, i jo vaig sorgir de la grada; des de que era molt petit he anat a molts desplaçaments, he conegut pocs directius que hagin tingut aquesta trajectòria de viatjar per mitja Espanya amb la bandera blanc-i-blava".

Pardo passava a la història com l'encarregat de conduir  la nau perica en moments transcendentals per a l'entitat com el de la conversió en SAE, un procés en el que es va implicar moltíssím en el seu desig d'evitar que les accions caiguessin en mans d'un únic amo, quelcom pel que va vistar constantment les penyes blanc-i-blaves per animar la massa socia a adquirir accions: "Ho vaig lluitar moltissim, jo volia un Espanyol de tots per venir precissament de la massa social tot i que alguns no ho volien i pretenien que hi hagués una concentració d'accions; José Manuel Lara pare em va dir que si li passava el paquet que quedava del repartiment final em convertiria en president vitalici.  Li vaig dir que l´hi agraïa, però que no. Gràcies en això, encara avui mantenim una situació en que, tot i que cada vegada menys, podem crear-lis dificultats". 

Julio Pardo va haver de lidiar durant els quatre anys de mandat amb una oposició dura, en especial de la familia Lara. Fins a tal punt, que va haver de renunciar a presentar-se a la reelecció l'any 1993, després d'una Junta d´Accionistes que va tenir lloc al Palau d'Esports del carrer Lleida on va ser objecte d'una gran crítica: "Tot era com un joc. Jo era un pecat per aquesta gent perquè no tenia blasons i herències per ser allà, i em vaig dir, juguem una mica; vam buscar un pacte per evitar sang repartint consellers". Això va ser tres dies després de protagonitzar un debat electoral al Canal 33 on un altre dels homes que pretenia optar a la presidència, Claudio Biern, que va aprofitar que Pardo no havia preparat bé una cita pactada per un dels seus homes de confiança, Manel Fanlo, per destrossar a seva imatge. Pardo va haver de patir també una reprovació pública en una assemblea, en concret el novembre de 1996, en que es va presentar un informe on titllava la seva gestió al capdavant de l'entitat de negligent. Una acusació de la que sempre es va defensar. Els últims anys, la seva figura havia estat reivindicada, i s'havia convertit en un habitual en actes socials i institucionals, i també en els mitjans, on s'havia caracteritzat per la seva contundent defensa del fet perico.

PericosOnline vol fer arribar el seu més sentit condol a tota la seva família i amics. Descansi en pau el president Julio Pardo. 

Diumenge, es retrà homenatge a Julio Pardo i al pare Dámaso. Abans de començar el partit, es guardarà un minut de silenci en memòria de l'ex-president i al minut 12, el de l'afició, es passaran imatges de l'entranyable capellà pel vídeomarcador a mode de tribut. El vice-president Carlos García Pont ha destacat el fet que era una persona molt estimada, i que "seguirem lluitant perquè el somni que perseguien persones com ell es facin realitat".

Al nostre programa de ràdio hem comptat amb el testimoni de José Luis Perelló: "Són grans records, d'una intensitat gran, ens coneixíem de tota la vida, abans de les eleccions. Després del descens a Mallorca, vam decidir que calia fer alguna cosa pel club, ens vam començar a reunir i al final va desembocar en una candidatura que era el canvi, i ens vam presentar davant Meler, Hernández i Ornaque, que vam guanyar amb solvència, després ja va venir el que va venir però per sobre de qualseveol altra consideració, era un perico al 100% Quan una persona falta com és el cas se'l magnifica però jo no ho faré: per sobre de tot, era una bona persona, i ja és molt dir això d'algú. També de gran cultura. Em marxa un amic de debò".

Perelló també ha desvelat com després d'una època en que se'l va culpar de tots els mals del club i de deixar d'anar al camp de l'Espanyol, el va agafar i li va dir, "hem tingut diferències però el que no puc consentir és aquest caïnisme al club, a les tres de la tarda estaré sota casa teva i vindràs del meu braç al futbol i no tindràs cap problema, tornes a venir a casa teva com has fet sempre. Tot i els seus dubtes, no va tenir cap problema, i des d'aleshores ençà va tornar cada partit. Això demostra que a l'Espanyol, per sobre de caïnismes, està el ser 'uno di noi'".