Redacció, 7:30h Ahir, a la sala de premsa de Paterna, durant la roda de premsa del tècnic del València Marcelino García Toral, va sortir més d'una vegada a la palestra el nom de Quique Sánchez Flores; a banda de lloar la seva figura, destacant com feia la passada setmana un altre col·lega, Abelardo, que el considera un dels millors tècnics de tota la Lliga, un dels grans, se'l va posar com a exemple a l'hora de tractar el seu futur. Malgrat tenir un altre any de contracte en vigor, davant els rumors que parlen d'un gran interès del Nàpols per endur-se'l, ja s'està plantejant ja necessitat de renovar-lo, una situació poc comú en un equip amb una banqueta calenta on els entrenadors han tingut certament problemes; aquí va sortir el nom de Quique, que va protagonitzar una trajectòria que inicialment recorda a la de l'asturià, afagant l'equip d'un curs molt dolent, classificant-lo per Europa, rebent xiulets en la segona temporada, per acabar sent acomiadat a començament del tercer curs. Marcelino va reflexionar sobre el cas de QSF, afirmant que no pot pensar en amargar-se tenint en compte que els tècnics estan en mans de les decisions dels clubs.

Quique va començar sent jugador del conjunt de Mestalla durant tota una dècada; conegut simpaticament en aquella època com el "Faraonito", renom amb el qual el va batejar Joaquín Prat pare, va destacar com un gran lateral dret, amb lluita, qualitat i molta personalitat, condicions que el van dur a fitxar pel Real Madrid l'any 1994. Una dècada més tard, va tornar per entrenar els ché durant poc més de dos anys, 26 mesos, des de juliol de 2005 a octubre de 2007, i efectivament, va agafar un equip que venia d'un molt mal any per posar-lo al màxim nivell europeu. Al final, malgrat els èxits, la seva relació amb la grada es va deteriorar molt, rebent moltíssimes crítiques pel seu estil de joc, fent-se famosos tant la pancarta que tantes setmanes va estar penjada amb el lema "Quique, me aburro", com el crit de "¡Quique vete ya!" que s'ha sentit amb progressiva força en fins a tres encontres disputats a Cornellà-El Prat, l'últim, el de l'Alavés. Una de les crítiques que se li feien en els seus anys com a comentarista de Canal 9 era que pregonava un futbol que no va practicar com a tècnic, quelcom que recordava al seu dia qui va ser un dels més aclamats ocupants de la banqueta de Mestalla, Rafa Benítez, afirmant "amb el que agrada jugar a l'atac en la tele, i el poc que ho fa quan està en el camp". Com bé recordava ahir el company de València, al preparador madrileny el van acomiadar després d'un 3-0 a Sevilla però estant quart i en llocs de Champions, quelcom certament gens habitual.  En el seu comiat a la sala de premsa de Paterna, va pronunciar aquella famosa frase, "Perdo un càrrec però recupero una vida", que demostra com va arribar a deteriorar-se la convivència en aquell moment concret.

Malgrat totes les tensions viscudes i el que va envoltar la seva sortida, Quique mai ha renegat del seu valencianisme, ans el contrari, i amb el temps, la seva relació amb la grada ché s'ha normalitzat, com ho demostren tant l'homenatge que va rebre quan encara era tècnic del Getafe, l'any 2015, i també la càlida rebuda de la passada temporada, ja com a tècnic perico. Hores d'ara, tot apunta que la de demà serà la seva darrera visita a Mestalla com a tècnic de l'Espanyol, amb l'afició del qual ha perdut gran part del seu predicament, com va passar al seu dia amb la taronja. Intentarà l'encara tècnic perico acabar amb la seva mala ratxa amb els ché: mai ha guanyat en el que va ser el seu estadi com a tècnic visitant, i en la seva etapa com a preparador blanc-i-blau, suma dues dues derrotes a Cornellà-el Prat, i en la darrera visita allà, al gener de 2017, en que s'enfrontava  a un equip en crisi que portava vuit partits sense guanyar amb quatre mesos sense conéixer el triomf a casa i a un punt del descens, se'ls va tornar a la vida perdent per 2-1, en un encontre nefast ple d'experiments poc reixits com veure Álvaro en banda i Diego Reyes actuant com a lateral.

QSF, que porta camí d'acabar la seva etapa com a tècnic espanyolista sense haver concedit entrevistes personalitzades als mitjans que seguim específicament l'Espanyol, si ha parlat aquesta setmana pels mitjans de València, en concret, per SER Deportivos; allà no se'n va estar de refermar el seu lligam amb aquell club: "Tots pertanyem a algun lloc. Quan has estat futbolista un pertany a on ha nascut. I vaig néixer com a futbolista i com a persona a València. Tots els grans records que m'arriben són d'allí, de València. Els companys que més recordo són els que vaig tenir en el València. El club que em va fer persona i jugador va ser el València. Ho he defensat com a persona, com a jugador i com a entrenador. He gaudit molt amb el València, perquè vaig tenir jugadors que ja havien estat campions i vam fer grans coses. He gaudit perquè vam batre algun que un altre rècord -ens vam ficar per primera vegada dos anys seguits en Champions-. Vam estar 16 partits sense perdre. Vam fer coses molt importants. Em vaig sentir molt fort en un equip que era molt fort. Em vaig sentir respectat i vaig gaudir molt". 

No va evitar parlar de la seva traumàtica destitució:  "Per mi el més important és que ningú guarda rancor, ni un mal record. El temps ordena tot. He tornat un parell de vegades a Mestalla, he tingut molt bones rebudes, una pancarta meravellosa el dia del Getafe. No m'agrada remoure. Recordo aquella època amb afecte i amb amor. Van ser moments difícils del club. Algú governava i darrere hi havia cinc que volien governar el club. Va ser un temps difícil, però em quedo amb el millor. Si recordo allò de 'perdo un càrrec però guanyo una vida'? No era sa, convenia canviar i recuperar la forma, la ment. La convivència no era bona per a ningú. Quan un s'allibera se sent bé. Va ser un pas al costat per altres 13 o 14 anys de professió que em fan feliç".

A més, no va deixar de destacar que veu relació entre el seu València i l'actual: "Marcelino i jo veiem un futbol molt semblant. Tenim molt bona relació. Crec que gairebé portem el mateix temps entrenant. Tenim moltes coses en comú: ens agrada l'ordre, el professional, la organizción, que els equips siguin solidaris, ens agrada partir des de la defensa per construir un gran atac, ens agrada atacar els espais, atacar ràpid, tenir jugadors amb personalitat i capdavanteres en el camp, tot això que veig en el València actual, ho reconec en el que va ser aquell València".

Del que no va voler parlar és del seu futur: "No parlaré de mi, ho dic a Barcelona i no seria correcte fer-ho a fora. A final de temporada veurem".