Redacció, 7:30h L'últim número de la revista Líbero, en concret, un apassionant article que signa Simone Pierotti, desvela un tema poc conegut i que te relació amb l'Espanyol: la història de com un heroi de guerra italià, Enzo Perissi, va acabar sent jugador blanc-i-blau. Aquest jove italià va ser reclutat per a la II Guerra Mundial; enrolat a ll cuirasat Roma, el més gran de la marina militar tricolor, va sobreviure a un naufragi, va salvar a 200 companys de la mort, va fugir a Menorca i més tard va ser fitxat per l'Espanyol, segons ha revelat la seva família. 

Nascut el 28 d'agost de 1921 a Gènova, va començar a jugar al futbol a Viareggio, i a l'estiu de 1940 va ser fitxat pel Pisa de la segona divisió nacional quan jugava en l'equip amateur del Pietrasanta. Per desgràcia, els fets van impedir que seguís amb la seva carrera, ja que la declaració de guerra a França i Anglaterra per part de Benito Mussolini en va fer haver d'anar a files, enrolant-se com a timoner a bord del Roma, un cuirassat de la Marina Reial. Al 1943, un cop anunciat l'armistici amb els aliats, el vaixell va posar rumb a Malta, però durant el camí, es va saber que els alemanys havien ocupat l'illa Magdalena, a l'est de Sardenya, on havien de fer escala. Això esls va obligar a girar fins a Algèria, però durant la travessia, una esquadrilla de la Luftwaffe alemanya va bombardejar el vaixell, provocant el seu enfonsament i la mort de 86 oficials i 1.264 tripulants.

Parissi, afrtunadament, va salvar la vida, ajudant a més a 200 dels seus companys que es trobaven a la torre de popa a fugir sans i estalvis; amb un tub, va enderrocar la porta que es trobava travada, permetent el seu alliberament. Més tard, va anivellar un bot de salvament que estava a punt d'enfonsar-se en un mar envoltat de taurons; la seva proesa li va valer la medalla de plata al mèrit militar. Els supervivents van desplaçar-se en un vaixell de rescat fins al port de Maó, a Menorca; allà van ser detinguts i portats a Caldes de Malavella, on van crear un equip d'afeccionats que va començar a girar per tota Catalunya, jugant partits amb motiu de les festes locals. En un d'aquests encontres, a Vidreres, va conéixer la Conxita Jovanet, amb la qual va contreure matrimoni; encara viva, la vídua explica com per amor no va tornar a Itàlia com la resta dels seus companys en acabar la guerra, quedant-se a viure a Catalunya. Allà, a Vidreres, va cridar l'atenció de l'Espanyol: com explica la Conxita, "es va traslladar a Barcelona, i tots els caps de setmana tornava a Vidreres, ja que no podia jugar partits oficials de la Lliga èruè la Federació no permetia jugar estrangers". Així, va jugar en amistosos, un d'ells, enfront del Barça, un 8 de desembre de 1945, en un 3-3 a Les Corts: "La directiva de l'Espanyol sentia molt que no pogués jugar partits oficials, però reconeixia el seu talent i per això el mantenien a la plantilla. Però estava en forma i es moria de ganes de jugar". Davant la impossibilitat de fer-ho, va tornar a Viareggio per jugar a la Sèrie B, tot i que no va tenir gaires oportunitats.

Mentrestant, a Espanya, el 1947 s'obria la porta a jugadors estrangers, i decidia tornar a aquí, on jugaria a l'Espanya Industrial, filial aleshores al Barça, un pas breu abans de tornar a Itàlia, on defensaria la meta d'equips com l'Empoli i el Certaldo abans d'haver-se de retirar de la pràctica en actiu per una greu lesió que va estar a punt de deixar-lo en cadira de rodes. Després de diferents etapes com a entrenador i organitzador de tornejos dwe futbol de base, va morir l'any 2006, deixant això sí molts de records en forma de fotografies i altres objeces, com ara un quadre on es tà, entre la resta d'escuts dels clubs on va jugar, el de l'Espanyol.