Fa alguns dies que medito sobre el pessimisme i la depressió que aquests dies supuren invariablement els comentaris dels pericos, tant a la web, com a les xarxes i també al nostre programa de ràdio. Al voltant de molts dels comentaris hi ha un tremendisme que esparvera, principalment perquè va acompanyat de l'amenaça explícita de no renovar el carnet, o desertar. La prova del nou son les gràfiques d'assistència a l'estadi, les pitjors de sempre a Cornellà.

La temptació de sumar dos i dos i que facin cinc pel civil o pel criminal, fa que molts raonaments associïn un cert declivi amb la nova propietat xinesa, apel·lant a un passat gloriós que si som honestos, no existeix. L'opinió resulta impopular perquè el decàleg populista diu que cal anar a cops de destral inopinadament amb tot el que es mou, però la veritat dels fets ho deixa clar: l'Espanyol no està pitjor que abans. En realitat, en l'essencial, el club no ha canviat.

Quin és doncs el problema? Doncs aquest precisament, que el club no ha canviat. Però la societat si.

Repassem breument algun dels llocs comuns en els quals s'argumenta l'estat depressiu actual.

L'equip acabarà la lliga en la meitat de la taula. La posició més repetida al llarg de la història. Portem des de la 04/05 sense classificar-nos a Europa via lliga. És doncs, dolorosament habitual.

L'equip es deixa anar als trams finals de la competició. Un mal endèmic de l'Espanyol i el més repetit durant la passada dècada. Va passar amb Aguirre, amb Pochettino, amb Flores i molts altres, fins i tot amb Camacho al 97/98. Hem anat cinc cops a Europa en 40 anys. Només tres via lliga.

La directiva és impermeable als desitjos del soci. Com gairebé sempre. Hi ha hagut directives que a cop de cigró, sardina i calçot han semblat més populistes, però al final fèien els que els donava la realíssima gana i a més, "els números eren secrets".

El joc de l'equip és avorrit. La tònica general en els darrers 30 anys excepte comptadíssimes, excepcions, ha estat que l'equip avorreixi a les ovelles. Fins i tot a entrenadors que han aconseguits èxits com Flores o Lotina, se'ls ha acusat d'avorrits.

La culpa és de l'entrenador. En els darrers 40 anys només podem nomenar dos entrenadors que han sabut canviar radicalment el joc de l'equip i fer-lo atractiu i ambiciós: Clemente i Camacho. Sense desmerèixer el que van aconseguir Valverde o Lotina, però no amb l'impacte d'aquests dos. Han passat més de 30 misters.

Hem de vendre als millors al final de temporada. Com des dels temps de Marcial, Solsona, Soler i Valverde, Osvaldo... almenys ara els calers es queden al club i no van a parar a les butxaques dels directius.

I així podríem seguir, amb molts altres aspectes. Quin és doncs el problema perquè el que abans ens servia ara no serveixi? En primer lloc, negar la major. No ens ha servit. O millor dit, ens ha servit per subsistir, per sobreviure, no per créixer. De fet, a l'Espanyol hi ha hagut mes desercions que creixement social. Ho pot testificar qualsevol que com un servidor es fes soci als 80 amb un carnet 16.000, mentre que actualment tinc un 1000 i poc. No han mort 15.000 pericos en 40 anys. Simplement, malgrat les dues copes, les cinc participacions de UEFA, no han aguantat la mediocritat. Si hi hagués tan sols un creixement vegetatiu hauríem de ser més de 50.000 només entre avis, pares i fills. Han desertat i/o han permès que els seus fills desertessin.

Ara no n'hi ha prou amb subsistir. La dinàmica de la mediocritat és letal. Molt més que als 80 i que als 90. El futbol ja no enganxa als joves com abans, i més un club que és incapaç d'oferir emocions. Emocions reals, futbolístiques o vitals. L'Espanyol, no pot oferir emocions futbolístiques al nivell dels equips Champions, però per exemple, tampoc no pot oferir el que oferia a un jove als 80, als 90 i fins i tot al 2000: una graderia on fer el cafre, on esbravar-se. Les graderies ja no són el territori d'impunitat on es tolerava tot. Al Futboldisney d'avui, els mediocres allunyats dels focus mediàtics ho tenen molt fotut, i als seus aficionats ni tant sol els queda el consol de cridar improperis des de la graderia.

La mediocritat és letal. La mediocritat ens està matant. L'única solució d'aquest club és créixer. Ser rellevants. Espero que els nostres actuals responsables ho tinguin clar, i que entenguin que el que és en perill també son els seus generosos sous. Perquè la viabilitat del club depèn d'acabar d'una vegada per totes amb la mediocritat. No hi ha més camí.

Si no ho entenen, no cal que es preocupin. La realitat els ho farà entendre de forma molt més dolorosa. 

Francesc Via