AVUI A POL

Per la banda per Òscar Julià

Tornar als orígens

L'Espanyol baixarà a Segona.

I en el supòsit que una força superior obrés alguna cosa més que un miracle, no canviaria ni una coma del que escric a continuació.

Estem vivint les últimes jornades de la pitjor temporada de la història del nostre club de cent vint anys. Això que es diu tant ràpid mereix uns instants de reflexió. El pitjor el-que-sigui de cent vint equival a una absoluta tragèdia. I aquest camí tortuós i agònic fins a certificar-ho matemàticament, és una vergonya per la que estan transitant els nostres jugadors, el nostre cos tècnic i així cap amunt fins arribar al nostre President.

Porto mesos sense pronunciar-me massa públicament perquè només hagués estat capaç de deixar anar retrets. Reconec que tampoc em sortia animar a un equip que s'arrossegava per tots els camps on anava, incloent el nostre estadi. Potser vaig abaixar els braços massa aviat, però els directius ja fa anys que m'han empès a una situació de tant-se-m'enfotisme que m'ha fet que ni estigui patint pel descens.

Per baixar a Segona s'han de fer les coses molt malament. Guanyar dos partits a casa després d'haver-ne jugat quinze és la demostració més evident de que el descens és del tot merescut. Ho hem fet absolutament tot malament. Bé, millor dit, ho han fet, que a mí no em facin partícep de la seva incompetència.

Portàvem massa anys vivint al límit i, al final, per pura probabilitat, ha sortit creu. Durant massa temporades hem anat tirant de sort, que baixéssim només era qüestió de temps.

El club ha perdut la identitat. Els que han posat a comandar el club s'han entestat en convertir-nos en clients sense ànima, empenyent-nos a l'extrem oposat del que havia mantingut l'entitat viva en els moments més crítics. Em fa la sensació que la força d'un sentiment no era només una frase bonica. I dic era, perquè han volgut aniquilar el sentiment a base de donar l'esquena als socis.

Algú tindrà la gosadia de demanar unitat, d'apel·lar al sentiment i de no trencar cap plat enarborant un futur millor que ningú no pot garantir. A mí no m'hi trobaran perquè crec que ha arribat el moment de cremar-ho tot. Hem d'arrassar amb tot, no pot quedar res de l'època actual. Des del primer directiu fins a l'últim jugador. Res, foc nou, tornar als orígens. El club ha de ser dels socis. No em pregunteu com perquè sé que fan falta molts diners, però vull pensar que hi ha gent molt llesta que pot trobar una fórmula. I amb voluntat per part dels que han fracassat res no hauria de ser impossible.

Ara mateix m'importa ben poc si juguem a Primera, a Segona o a Regional. Prefereixo estar a Primera, evidentment, i quan comenci la propera temporada segur que desitjaré amb totes les forces tornar-hi, però crec que és millor jugar en categories inferiors mantenint l'ànima del club que seguir vivint això en el que ens han convertit una banda de buròcrates que m'atreveixo a afirmar que l'Espanyol els importa poc o gens.

En un descens, i més amb aquesta sensació de ridícul històric que tenim tots clavada al cor, hi ha culpes per absolutament tots els estaments del club. No se salva ningú. I és per això que no crec que calgui cirurgia de precisió. És millor amputar perquè la gangrena s'ha escampat per tot el cos. Qui sap si encara som a temps d'evitar mals definitius.

Arribats aquí, el cert és que la hòstia que s'està a punt de consumar és tant històrica que no sé ni per on començar a disparar.

En qualsevol empresa - també aplicable a clubs esportius que són, a més, Societats Anònimes Esportives - la responsabilitat més gran del que passa és de la propietat i de la direcció. Per sobre d'ells no hi ha ningú més i els que hi ha per sota, per bé que tenen el seu grau de responsabilitat, només el tenen acotat al seu àmbit d'actuació.

A l'hora de repartir la culpa, els jugadors tenen culpa, els entrenadors tenen més culpa que els jugadors, la direcció esportiva té més culpa que els entrenadors, la directiva té més culpa que la direcció esportiva i el President i els seus Consellers tenen tota la culpa.

Qui posa García Pont i companyia és Chen. Qui posa Perarnau i Rufete són Garcia Pont i companyia. Qui posa Gallego, Machín, Abelardo i Rufete són Perarnau i el propi Rufete. Qui fitxa els jugadors són Perarnau i Rufete amb la participació de Gallego, Machín i Abelardo. Qui posa els jugadors a la gespa i els diu com han de jugar són Gallego, Machín i Abelardo. Qui juga malament, qui falla passades, qui no marca gols, qui perd la marca dels davanters, qui no para les pilotes que acaben en gol, qui camina pel camp quan t'estàs jugant la vida, qui es deixa el compromís a casa són els jugadors.

Que cadascú assumeixi el seu grau de responsabilitat, que cadascú faci foc nou a la seva parcel·la i que l'últim en marxar, que ha de ser el President, deixi les claus del club sobre la taula perquè els que entrin per tornar a començar, des de zero si cal, s'ho trobin tot el més net i lliure d'hipoteques possible.

La gestió que ha fet el President Chen del club ha estat nefasta i la demostració més evident és que baixarem l'any en que hem tingut el pressupost més alt de la història.

Tenim un propietari que és aliè al món del futbol i que ha viscut a milers de quilòmetres de la seva empresa, com la majoria dels consellers. Ha decidit posar un equip directiu amb pocs lligams amb el món del futbol i que ha basat la seva gestió en viure d'esquenes a la força d'aquest club, que és la gent de la grada que es parteix la cara pel sentiment perico en el seu dia a dia, començant pels nens a l'escola i continuant per cada aficionat que lluita contracorrent.

Les decisions que ha pres el President i la directiva sempre han anat tard, sent més reactives que proactives. Només s'ha gestionat mirant el balanç i el compte de resultats. Ningú no ha aixecat la veu quan els arbitratges ens han perjudicat. Hem estat sempre de genolls davant de Tebas i la seva Liga, el pes històric de l'Espanyol mai no s'ha fet sentir. No hem tret cap rèdit de tenir Wu Lei a l'equip i de la projecció asiàtica que ha significat per La Liga. L'únic que n'hem tret és haver de jugar als migdies, putejant els socis amb els horaris del vermut. I tot s'ha fet sempre d'esquena als socis, que hem anat quedant en un raconet condemnats a fer de clients.

Si haguéssim baixat a Segona fa anys crec que hagués plorat, però els inútils que ens han regalat aquest descens m'han robat fins i tot les llàgrimes. No tinc ni ganes de plorar, només vull que marxin tots, ben lluny d'aquest club que no s'estimen i en el que sempre han estat de pas. Nosaltres ja hi érem quan venir i hi seguirem sent quan fotin el camp.

Hem arribat al final d'un trajecte que alguns van començar i que només podia acabar malament. Foc nou sí o sí. Tots fora sí o sí. Game over.

Hem de tornar als orígens: un club modest, de cantera i propietat de la seva gent. Potser és una utopia perquè fan falta molts calers, però és la fe a la que ara em puc agafar.

Òscar Julià 

@OscarJulia 


 03/07/2020 Els testos s'assemblen a les olles
 07/01/2020 Només és futbol
 22/12/2019 Massa poc ens passa
 28/09/2019 Abonats que no van a l'estadi
 20/09/2019 Perdent un altre tren
 06/08/2019 Si Borja Iglesias marxa
 31/05/2019 Rubi, d'heroi a traïdor
 19/05/2019 Aprofitar l'onada
 13/05/2019 Els últims 8 partits
 08/04/2019 De víctimes i culpables
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 28