AVUI A POL

Ras i curt per Oriol Rosell

Avui que fa 20 anys

Tots tenim partits que ens han marcat de per vida. Títols, finals o salvacions agòniques a banda, alguns partits ens marquen per petits detalls insignificants que potser a la resta d'aficionats els passen per alt. Avui dia 26 d'abril (i no el dia 24 com esmentava el club a les xarxes socials fa dos dies) fa exactament 20 anys d'un d'aquests partits: la tornada de la semifinal de la Copa del Rei de l'any 2000. El partit que ens va obrir les portes de Mestalla. El del mític gol de Posse. El de l'errada final incomprensible de Balic. Per a mi, però, sempre serà el partit de Tamudo i el banderó.

Servidor tenia 18 anys i vivia el futbol amb una passió desmesurada. Portava tres temporades de soci, havia conegut una gent collonuda tant a Sarrià com a Montjuïc amb qui compartia els partits i per fi arribava l'oportunitat de gaudir d'un partit gran de veritat. L'empat a zero aconseguit al Bernabéu a l'anada era un excel·lent resultat, però el Madrid sempre és el Madrid encara que surti amb Geremi, Julio César i Iván Campo de titulars. Montjuïc registrava la millor entrada des que hi jugava l'Espanyol amb 40.200 espectadors i l'ambient era de gala. No era un partit qualsevol. L'Espanyol va sortir en tromba i l'excitació del moment era tan gran que al minut quatre de partit Tamudo va perdre completament els papers.

La cosa va anar de la següent manera: Velamazán roba una pilota, Tamudo se l'intenta endur davant la sortida d'un joveníssim Casillas i s'acaba tirant de manera descarada buscant el penal. Ansuátegui Roca no pica i li diu que s'aixequi, tot perdonant-li la targeta groga corresponent. I aquí és quan Tamudo embogeix.

Casillas agafa la pilota i treu de porta ràpid. Tot l'estadi reclama un penal que sap que no ha existit amb l'objectiu d'afegir pressió a l'ambient mentre segueix la jugada amb la mirada, però jo no. Tot ha passat davant del córner on estic situat, al de tribuna amb gol sud, i els meus ulls estan clavats en un Tamudo fora de sí que corre cap a l'àrbitre assistent. Aquest té el banderó aixecat i Tamudo, que li està dient de tot mentre la pilota és en joc, dona un cop al banderó i el tira a terra. Veig claríssima l'expulsió, que el partit s'ha acabat i que el somni de la Copa del Rei s'esfuma. Per sort, no va ser així.

 

 

L'ambient a l'estadi i el fet que la pilota trigués gairebé un minut a sortir fora del terreny de joc van evitar l'expulsió de Tamudo i, de retruc, ens van permetre gaudir de la fita més gran que recordo com a perico. Si us hi fixeu al final del vídeo, l'àrbitre assistent quan veu que Tamudo li ha tirat el banderó a terra mira cap a l'àrbitre principal i el crida. Els 50 segons que van passar fins que la pilota va sortir i vaig veure que Ansuátegui Roca no s'havia adonat de res del que havia passat em van semblar hores.

Detalls així, que molts cops només pots viure en directe a l'estadi són el que dona vida al futbol. Partits tan importants com aquest et marquen de per vida, sobretot quan veus la intensitat que hi posen els teus jugadors. El partit és sencer a youtube, mireu-vos-el si teniu oportunitat perquè és un partidàs enorme. La història recordarà la final de Mestalla, el gol de Tamudo a Toni i la sentència posterior de Sergio, però per mi la Copa del 2000 serà també la de Tamudo embogit, un banderó per terra i un àrbitre assistent que, veient la pressió del públic, va preferir no apagar un foc amb benzina.

Oriol Rosell 

@pannepot    


 11/04/2020 Estar preparats
 26/03/2020 Periodistes contra les cordes
 19/03/2020 Els camions de Bèrgam
 12/03/2020 Donar la talla
 18/02/2019 La gran mentida
 01/10/2018 Oda al VAR
 24/07/2018 El termòmetre Roca
 13/09/2017 Quin és l'objectiu?
 04/09/2017 El derbi es pot guanyar
 20/08/2017 Competim, doncs existim
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 19