AVUI A POL

Per la banda per Òscar Julià

Invariablement mediocres

Repassant els punts sumats en les primeres voltes de les darreres temporades, fa la sensació que, de forma invariable, sempre estem al mateix lloc. Fem el que fem, passi el que passi, hi hagi qui hi hagi als despatxos o al vestidor, sempre som un equip mediocre i, per tant, transmetem una imatge de club mediocre.

I és que sempre acabem estant en aquella zona insulsa de la classificació, en la que no et jugues res, en la que veus Europa no massa lluny però no pots arribar-hi, i no t'oblides del descens fins a poques jornades del final del campionat. I que, quan ens salvem matemàticament, automàticament es desencadena una descompressió de tot el club (des del president fins a l'últim soci) i, en conseqüència, abaixem els braços i ens deixem anar en el que es converteix en el típic final de temporada que acaba amb l'estadi fent l'onada per celebrar que, una temporada més, ens hem arrossegat sense pena ni glòria. I bon estiu i al setembre ja ens tornarem a veure. I aquell estiu, un estiu més i ja en van massa, perdem alguns llençols de la bugada, és a dir, uns quants socis que es baixen del carro perquè estan fins al capdamunt de tanta mediocritat.

En el món empresarial sempre es diu que les empreses que tenen una dimensió mitjana són les que més pateixen. Les petites saben sobreviure i les grans també, però les mitjanes sempre han d'empènyer per créixer perquè, si es deixen anar, el mercat les empeny cap avall. Extrapolant aquesta mateixa anàlisi a l'Espanyol, segurament el que caldria és empènyer per fer créixer el club enlloc d'intentar mantenir-nos tal com som perquè, si ens mantenim, cada cop som menys. I si ho portem al terreny de l'exigència, que en aquest club no sembla que estigui a l'ordre del dia, la lliçó que ens hauríem d'aplicar va en la mateixa direcció d'augmentar la pressió. No exigim prou. I, és clar, no passa res.

Ens ho hauríem de fer mirar perquè a l'Espanyol mai no passa res. Tres punts dels últims vint-i-set i sense cap fitxatge a vint-i-tants de gener, i el que gosa dir que les coses no van bé és tatxat d'incendiari.

No importa tant que tinguem un president que viu a milers de quilòmetres i alguns dirigents que no han mamat espanyolisme des de petits i no tenen cap mena de capacitat d'empatitzar amb els socis. Si no exigim, seguirem constantment mediocres. I tendirem a ser cada vegada més insignificants.

Òscar Julià 

@OscarJulia

Blog    


 21/02/2019 De bons i dolents
 15/01/2019 Mantenir-se és innegociable.
 30/12/2018 El procés inexistent
 23/12/2018 L'Espanyol d'Schrödinger
 09/12/2018 Un altre derbi ridícul
 14/11/2018 L'Espanyol a la Lliga dels ingressos
 08/11/2018 L'última nit d'il·lusions
 17/10/2018 Rectificar i aprofitar l'onada
 20/09/2018 Somiar és gratis
 04/09/2018 Es busca inversor
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 27