AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Disjuntiva clara
L'Eibar és un equip que transforma els seus partits en una experiència d'autoconeixement. Et despulla, et retrata, t'ensenya qui ets. I ahir va mostrar l'Espanyol en totes les seves febleses. L'Espanyol que més temem: tou, sense esma, sense intensitat, sense direcció. Rubi va dir que ja s'ho esperava, per la qual cosa la seva alineació d'inici i la nul•la variació tàctica resulten doblement incomprensibles. El resultat, tres gols més. 22 en 9 partits. Números de segona divisió. Quin equip pot guanyar un partit rebent dos gols de mitjana? Cap. Ni tant sols els grans. I menys un equip que te importants problemes de gol.

Rubi no és l'únic culpable, però si seguim així serà cessat. La plantilla és curta i necessita reforços, ho venim cantant des de l'estiu, però és una plantilla per salvar la categoria amb la gorra. Ara bé, jugant així no. Exposant-nos, en excés i potenciant altres aspectes del joc -com la dèria per sortir tocant des del darrera, o la rigidesa tàctica del sistema- en comptes d'altres com la competitivitat i la fortalesa defensiva, que no semblen tenir lloc a la llibreta del mister. Al principi de lliga si que ho van tenir, és cert, però aquelles virtuts semblen haver-se oblidat, perdut en el túnel del temps. Marc Roca, per exemple, torna a ser el nano feble de caràcter que Quique arraconava, en comptes del migcampista solvent i valent que va enlluernar en els primers compassos de la lliga. I com ell, molts altres, ahir trencats pel mig per un Eibar comandat... per Jordán i Diop! Dos jugadors als quals l'Espanyol va fer fora. Sagnant.

A hores d'ara la disjuntiva està clara: o reforcem l'equip o canviem d'entrenador. I tal com està la lliga, on no es val a badar, cal no descartar que ambdues coses acabin passant igualment. El que si cal descartar es que Rubi, un tipus honest a qui ningú li vol cap mal i que tots voldríem que acabés el seu projecte, canviï la seva manera de jugar. El seu és un ideal noble, però amb els jugadors que te disponibles, s'ha revelat un ideal suïcida. Des d'aquí hem avisat molts cops, i no ens volem acarnissar, però no podem restar impassibles ni tocar el violí mentre el vaixell s'enfonsa. La direcció esportiva ha de fer més, ha d'exigir més, ha de prendre decisions i ja va tard, tardíssim. L'Espanyol s'està desfent com un sucre i tard o d'hora aprendran els nostres mandataris, els xinesos i els d'aquí, que tots els projectes quimèrics al futbol s'edifiquen sobre una piràmide invertida, el vèrtex de la qual és la pilota. Reaccionin.

Francesc Via 

@francescviapol     


 23/04/2019 Femení: despertar del somni
 15/04/2019 Horitzons de dubtes i certeses
 08/04/2019 Vius de la trampa
 01/04/2019 Quatre coses abans del Geta
 27/03/2019 La mediocridad no es una opción
 18/03/2019 Caure del cavall
 11/03/2019 I després què?
 23/02/2019 Sin dirección
 18/02/2019 Cerocerismos
 11/02/2019 Rubi
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 64