AVUI A POL

Paintball per Joan Camí

Pel camí més llarg

El 2018 de l'Espanyol ha sigut com l'últim any de Batxillerat. Patiment constant des de gener amb Quique Sánchez Flores, selectivitat aprovada in extremis gràcies a David Gallego, millor estiu de la vida amb Rubi (pretemporada i primeres jornades) i patacada important en el primer semestre de la universitat. És probable que molts ens sentim identificats amb aquest símil, ja que difícilment vam tenir estabilitat en aquell moment de la nostra vida.

Però centrant-nos en el present, cal recordar que l'Espanyol tanca l'any amb sis derrotes consecutives a la lliga. Rubi ha igualat el record de l'entitat en els 118 anys d'història del club. Una dada preocupant des del punt de vista dels resultats, un 0 de 18 que fa mal en termes de puntuació, però que no deixen de ser números 'buits' de significat. O més ben dit, incomplerts. M'explico. Des d'aquí sempre hem anat reivindicant que l'anàlisi en funció del resultat serveix de ben poc, tan si guanyes com si perds. Aquest discurs t'eleva fins als núvols en la victòria i t'enfonsa fins a terra en la derrota. De 0 a 100 en qüestió de segons. Un gol ho canvia absolutament tot, té una força abismal, però poques vegades serveix per explicar el que ha passat sobre el terreny de joc. Per exemple, si Leo Baptistao hagués marcat aquella acció tan clara contra el Betis amb 1-1 al marcador o si Borja Iglesias hagués tingut més encert -era difícil- davant d'Oblak amb la vaselina, el discurs seria totalment diferent, parlaríem de dos grans partits de l'Espanyol abans de l'aturada de Nadal i gairebé ningú hauria demanat la destitució de Rubi. I aquest és el problema, que absolutament tot vagi en funció d'una acció concreta, en comptes d'entendre primer i elogiar o criticar després, la globalitat del joc de l'equip en tots aquests partits. Els perquès d'un inici brillant, els perquès d'una davallada a finals d'any i a partir d'aquí, provar d'entendre quina serà la resposta del grup en els compromisos més immediats. 

De les sis derrotes es poden extreure moltes coses, bones i dolentes, més enllà del marcador final. Conclusions positives i negatives que formen part de l'aprenentatge. La manera com t'expresses i aprofites els teus recursos és el que t'acaba dictant sentència i definint el teu nivell en aquest esport. I entremig hi ha els resultats, que això sí, a llarg termini, sobretot a llarg termini, no enganyen i et situen on et mereixes. El futbol no espera a ningú, i desgraciadament l'espanyol (que no el RCD Espanyol) és cada cop més impacient. 

El problema, crec, és que estem menyspreant el camí que es necessita recórrer per construir un equip guanyador. Sens dubte, el més complicat en el futbol. L'Espanyol necessita temps. Molt, a més a més. Però per sobre de tot necessita estabilitat, perquè ja no és -o no hauria de ser, vaja- un estudiant jove i rebel que no sap cap a on ha de tirar, que va donant pals de cec, que acaba el batxillerat i no té idea sobre el seu futur i decideix matricular-se a la mateixa carrera que el seu millor amic. L'Espanyol ha iniciat un nou projecte enmig d'una situació especial i compromesa que durarà fins el 2020 com a mínim. No hi ha diners per reforçar l'equip en aquest mercat d'hivern, que estem tots d'acord que seria el més necessari, ni tampoc en el següent, ni marge de maniobra amb el límit salarial que dicta la Lliga cada temporada. Davant d'aquesta situació, que només podria canviar lleugerament si es produís una venda important durant aquest hivern, un fet altament improbable, l'únic que es pot fer és creure en el procés. Perquè parlar d'ultimàtums o de quantes derrotes calen per fer fora a l'entrenador no serveix per a altra cosa que per alimentar el discurs del resultadisme, en comptes de centrar-lo en les dues últimes actuacions i en quins aspectes del joc s'han reforçat i poden ser útils per guanyar el pròxim partit de Lliga. Perquè l'Espanyol necessitava un constructor i en Rubi ha trobat un possible arquitecte. Un entrenador que ha vingut amb la idea d'implementar una nova identitat, una nova cultura, una manera de jugar, un estil. Una proposta, una mentalitat. I això requereix temps, paciència i també compromís. Creure en aquest procés, entenent les seves particularitats i el context d'un club tan especial, estic gairebé segur que és el més sa. 

Fracassem i tenim èxit sovint. Ens passa a tots cada dia. La diferència és com ho afrontem. S'ha de gestionar l'errada de la mateixa manera que gestionem l'encert. Així doncs i ara més que mai: trust the process. 

Joan Camí

@JoanCami     


 02/09/2019 El análisis del Espanyol - Granada
 01/09/2019 Así juega Jonathan Calleri
 26/08/2019 El análisis del Alavés - Espanyol
 22/08/2019 Así juega el Zorya Luhansk
 19/08/2019 El análisis del Espanyol - Sevilla
 16/08/2019 Apuntes del Sevilla FC
 12/08/2019 Así juega Fernando Calero
 08/08/2019 Analizando al FC Luzern
 26/07/2019 Apuntes europeos
 28/06/2019 Así juega Pol Lozano
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9