AVUI A POL

Paintball per Joan Camí

Stuani i Bounou a les àrees

L'arribada de Rubi a l'Espanyol ha significat molts canvis importants, però el més determinant ha tingut a veure amb la manera d'expressar-se sobre el terreny de joc. El futbol es viu d'una altra manera a Cornellà-El Prat. El tècnic de Vilassar ha instaurat un mètode que ha buscat potenciar des del primer dia cadascuna de les peces d'un sistema que ha crescut agafat de la mà. Ningú en queda aïllat perquè tothom n'és partícip. Una cadena de favors que preval per sobre de qualsevol individualitat i que està resultant el full de ruta d'un equip que no es conforme i que reclama nous reptes i ambicions cada cap de setmana. Aquesta plantilla ha heretat l'ordre i els automatismes defensius de Quique Sánchez Flores i ara, després dels 100 metres de David Gallego i la carrera de fons de Rubi, s'està mostrant com un equip que, a més a més, té diferents variants ofensives que posa en pràctica en funció del paisatge i la meteorologia. La interpretació és la millor muda, el millor complement, davant dels nombrosos reptes competitius que planteja una Lliga cada cop més igualada. 

La visita del Girona, més enllà d'arrossegar un afany incansable per posar-li noms, cognoms, sabates i mitjons a un partit de futbol, va significar un plantejament similar a la visita al Sánchez Pizjuán. Dos equips, Sevilla i Girona, que formen part d'una corda cada cop més llarga que està apostant per una estructura basada en una línia de cinc defenses (tres centrals i dos carrilers). Una estructura que reparteix els espais de manera diferent a l'habitual i que per tant, exigeix als altres equips un punt i a part a l'hora d'imaginar-se nous escenaris de pressió i gestió de pilota. Ho va tastar a Sevilla, acceptant la superioritat del conjunt de Pablo Machín a les dues bandes, però reforçant el discurs poderós a dins de l'àrea, sent un dels equips, l'Espanyol, que millor la defensa de tota la competició. Només Ben Yedder amb un cop de talent va ser capaç d'entrar a la sala VIP de Diego López però Stuani, com a gran arquitecte d'aquesta zona del camp, s'hi va asseure, va demanar dues copes i va marxar sense pagar.

Inici vertiginós de l'Espanyol, que amb dos minuts en va tenir prou per mostrar la seva millor versió. La cara més competitiva d'aquest equip, la de gairebé cada partit a casa. Control des del darrere, passades verticals per superar línies, atac d'espais, finalització i, en cas de pèrdua o mala definició, pressió asfixiant per tal de recuperar de nou pilota i tornar a calcar la mateixa seqüència. No va estar encertat el ‘Panda' a la primera, però se li perdona perquè ja en porta 8. De gols i de missatges. Només marca ell i és ben normal que l'Espanyol ho passi malament el dia que no ho faci. El 0-2 ho va canviar tot. El Girona, que va saltar d'inici amb un 3-4-2-1, va baixar el bloc i va començar a defensar més a prop de la seva àrea, pràcticament amb un 5-4-1 on els dos carrilers s'incrustaven al costat dels centrals i els dos mitjapuntes, Borja García i Patrick Roberts, feien el mateix amb el doble pivot. Un escenari que va dificultar moltíssim el joc interior pel carril central: entre els tres davanters i els dos pivots del Girona van controlar a Marc Roca i les recepcions de Sergio García, Granero i Darder entre línies. Una teranyina defensiva que va reclamar noves solucions per apropar-se a Bounou. L'Espanyol va optar per la fórmula de la mobilitat, encara que aquesta resposta impliqués més riscos quan perdia la possessió, ja que quedava més exposat i amb pocs efectius per activar la transició defensiva. L'equip va situar molts jugadors per davant de la pilota i es va exigir molta alternança en els moviments: desmarcades de ruptura coordinades amb recepcions entre línies amb l'objectiu de treure defenses del Girona i generar petites escletxes per filtrar la passada definitiva. Però gairebé totes les accions van acabar per fora amb els laterals, que es van fer un tip de centrar pilotes (44 en tot el partit) a una zona del camp que estava híper-poblada. Els locals van arribar bé a l'últim terç i, a excepció d'alguna internada de Dídac a passada de Roca, no van poder finalitzar amb garanties.

Tampoc va inquietar gaire el Girona després dels dos gols, més enllà d'un 1vs1 de Roberts i un contraatac de Pere Pons. La pressió de l'Espanyol, amb un Sergi Darder saltant a Juanpe, el central de la seva banda, i un marcatge individual de Javi López sobre Borja García, no va permetre recuperacions però sí que va servir per frenar la progressió del Girona, que va acabar potenciant el recurs del joc directe cap a Stuani, excessivament sol en moltes accions del partit. Les imprecisions també van restar possibilitats a l'Espanyol i Mario Hermoso, i sobre tot Marc Roca, van tenir errades importants en zones de creació que van donar ales i oxigen a l'equip d'Eusebio.

Rubi va modificar el sistema a la segona part i amb l'entrada de Pablo Piatti va passar al 4-2-3-1. L'Espanyol va perdre a Granero, el tercer element del mig del camp, en detriment de sacsejar encara més la banda esquerra de l'atac (el 78% de les ofensives locals van venir per aquell costat) amb el futbolista argentí. Sergio García va passar a la mitjapunta per tal de situar-se a l'esquena dels pivots i servir d'element punçant a l'últim terç del camp. Però el que havia de ser una solució es va convertir en un problema. L'Espanyol, lluny d'ajuntar-se i ordenar-se millor amb la pilota, es va desorganitzar, va separar més les seves línies, va prendre decisions precipitades amb pilota i va regalar metres al Girona, que va trobar més facilitats per progressar. Sense Granero, que havia estat clau per controlar les incorporacions de Pedro Porro al perfil dret durant la primera part, els blanc-i-blaus van patir més davant els contraatacs visitants per aquell costat. L'equip va perdre l'equilibri posicional, es va partir, va perdre presència al mig del camp i se'n va ressentir. Darder es va situar a la mateixa altura que Sergio García i Marc Roca, que va ser l'únic jugador que va aguantar la posició a la sala de màquines, es va veure desbordat en moltes accions. Tampoc van ajudar gaire les pèrdues de Leo Baptistao, gairebé totes per mals controls en zones interiors. Quan l'Espanyol perdia la pilota quedava massa exposat i amb molts jugadors eliminats de la fase defensiva. Uns esforços defensius molt exigents que van acabar de passar factura en els minuts finals.

El tècnic, conscient de l'errada de direcció, va refer altre cop l'equip i amb l'entrada de Melendo va tornar a la idea inicial. L'Espanyol va recuperar el mig del camp, va tenir fases on es va ordenar millor i va poder activar el joc entre línies, principalment amb el '14' com a protagonista, rebent orientat a la seva zona de confort, per arribar amb més claredat i perill a l'àrea de Bounou, però es va topar una vegada darrere l'altra amb els tres centrals del Girona, molt imponents en el joc aeri i ben perfilats per controlar totes les referències de l'Espanyol que volien atacar zones de remat. El tècnic català va seguir tocant tecles (Puado) però cap d'elles va significar un avantatge suficient per desfer l'estructura visitant. Inclús una defensa de tres, amb Dídac, Hermoso i David López, per sumar encara més efectius a prop de l'àrea i empènyer i sotmetre al Girona amb el menor temps possible entre cada acció, que van significar els millors minuts de l'Espanyol a la segona part.

Però el partit, boig i trepidant com cap altre aquesta temporada, es va reservar el dret a les emocions fins al xiulet final. El gol de Borja Iglesias va reviure la fe dels locals que, per un moment, van creure que la sisena victòria consecutiva a l'estadi sí que era possible. Excel·lent Piatti en la centrada, conscient que fer-les per baix i no per dalt era l'única manera de no xocar amb el mur del Girona a dins de l'àrea. L'Espanyol es va bolcar a la desesperada per empatar el partit i, tot i que va estar molt a prop de fer-ho, no va ser capaç de superar tots els obstacles. Un desgast físic i mental molt evident que es va convertir en una motxilla cada cop més plena en el tram final. El domini del Girona a les dues àrees va ser determinant per anul·lar les opciones de l'Espanyol. Stuani, que podria haver vist la vermella en l'acció sobre David López, va superar abans una de les millors parelles de centrals de la Lliga i Bonou, que va fer nou parades en tot el partit, va evitar un resultat totalment diferent.

Segona derrota consecutiva de l'equip que, en el seu pitjor dia del curs va aconseguir que el millor rival fos el porter. L'Espanyol se segueix movent en uns paràmetres de joc molt positius i això, davant d'un mes de desembre que es preveu molt exigent (Getafe, tornada de Copa, Barça, Betis i Atlético de Madrid) hauria de ser la millor garantia per continuar veient una imatge molt competitiva d'aquest equip. Trust the process. 

Joan Camí

@JoanCami      


 19/12/2018 El perquè de les 5 derrotes
 10/12/2018 Canvi de discurs en el derbi
 07/12/2018 Rubi contra el Barça: el plan
 06/12/2018 Victòria moral
 03/12/2018 Punt i a part al Coliseum
 30/11/2018 Factor Melendo
 13/11/2018 La obra de Rubi
 07/11/2018 Algunas reflexiones tras el Espanyol - Athletic.
 02/11/2018 Reflexiones tras el partido del Carranza
 29/10/2018 10 apuntes sobre el Valladolid - Espanyol
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7