AVUI A POL

Per la banda per Òscar Julià

Contra el victimisme perico

Aquest és un article atemporal, d'aquells que es poden escriure - i llegir - en qualsevol moment de l'any i, malauradament, d'aplicació en l'entorn perico des de fa massa anys. I la inspiració l'he trobada en un article de l'Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia i que porta per títol "L'orgull periquito".

Es tracta de l'etern debat sobre si els pericos estem acomodats en el victimisme. Jo ho he escrit algunes vegades però aprofito per tornar-hi: jo crec que sí, que la majoria de pericos se senten còmodes fent el paper constant de víctimes de l'imperi del Barça. Tot ho redueixen a dir que tot és sempre culpa del Barça, no calen més arguments.

Es tracta d'una posició molt còmode, res uneix més que un enemic comú. Però, alhora, és una postura que ens impedeix créixer perquè destruir, anar a la contra d'alguna cosa, sempre és més fàcil que construir.

Sempre hem fet el símil que l'Espanyol és com aquell reducte de la Gàl·lia dels còmics de l'Astèrix. Volem seguir sent un reducte que només té per objectiu subsistir i resistir? Aquest ha de ser el nostre únic objectiu?

Portem uns anys en que el Barça cada cop és més poderós a nivell local i a nivell global, i això implica que cada cop és més difícil eixamplar la base de seguidors blanc-i-blaus. Per tant, si seguim tancats al nostre reducte sense explorar vies de creixement, tendirem a fer-nos petits, cada cop més insignificants. Estarem convençudíssims de la maldat del Barça, serem una pinya, però cada cop en serem menys.

Tenim una quota de mercat residual. A la premsa i a qualsevol estament de Catalunya ser de l'Espanyol és una raresa que cal eradicar. Però em pregunto si fem prou per augmentar la nostra presència als mitjans i a la vida pública més enllà de queixar-nos contínuament de que estem maltractats i de ser uns personatges tristos a ulls dels que no pensen com nosaltres. Que TV3 parli poc de nosaltres forma part d'un pla pervers per eliminar-nos o és una conseqüència de la feina mal feta per part del nostre club i, per tant, de tots nosaltres? És evident que al Barça li aniria millor si no existíssim (i a la premsa probablement també) però jo crec en plans maquiavèl·lics.

Hem de ser més autocrítics sense que això impliqui deixar de denunciar les injustícies. Però no ens limitem a amplificar tot el que ens fan (o que pensem que ens fan). Siguem proactius, convertim-nos en amos del nostre futur, del nostre destí, marquem el nostre ritme, no anem sempre a remolc dels altres, fem-nos més amables, més oberts, més desitjables a ulls dels indecisos, més acollidors.

En l'altre etern debat de si hem de ser una secta per evitar morir, jo sempre he escollit l'obertura, abaixar el llistó i no només deixar entrar al nostre club als de la raça ària que tenen 8 cognoms periquitos.

Òscar Julià 

@OscarJulia

Blog  

Aquest és l'article publicat avui a La Vanguardia al que fa esment l'autor, anomenat "El orgullo periquito":

victimisme-1.png

victimisme-2.png

victimisme-3.png


 14/11/2018 L'Espanyol a la Lliga dels ingressos
 08/11/2018 L'última nit d'il·lusions
 17/10/2018 Rectificar i aprofitar l'onada
 20/09/2018 Somiar és gratis
 04/09/2018 Es busca inversor
 18/06/2018 Matar el futur del club
 14/06/2018 L'hereu no existeix
 15/05/2018 De la botigueta a la multinacional
 07/05/2018 Qüestió d'expectatives
 03/05/2018 Tot enyorant Dani
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 26