AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Guasch i l'antibarcelonisme

Prometo no escriure cada cop que Guasch doni una entrevista, però és que escoltar-lo dona per a molt. Avui li donaré dues voltes a un tema que de tots els que va tocar, sense ser transcendental, no és tan menor, i és certa obsessió que detecto en desterrar l'antibarcelonisme en el discurs oficial del club. És un tema sensible, si atenem al fet que bona part del rebuig que tenen els nous dirigents del club, rau a l'ombra, fundada o no, del seu barcelonisme. Com vaig dir en un article anterior, les seves suposades fílies culers, són un problema menor. Trobo molt més greu és que no siguin futboleros que no pas que siguin culers. Si fossin culers de veritat, entendrien perfectament el que sent un perico. S'imaginen a un president o a un director general del Barça venent als seus socis que han de deixar de ser antimadridistes?

Només en el desconeixement del context del futbol, s'entén que hom es fiqui en segons quins jardins. El tema va tornar a sortir quan a l'entrevista es va parlar de la campanya de socis i les raons per les quals es van carregar el 'Maravellosa minoria'. Guasch va abundar en la necessitat a no definir a l'Espanyol per oposició al Barça i la seva grandesa. Ho va fer fins i tot en una frase confusa, de les que hagués signat Rajoy en els temps que parlava de los vecinos y el alcalde "el Espanyol, es Espanyol, porque es Espanyol, no porque es más pequeño, más grande, más alto, más delgado, más gordo, que alguien que está al lado, esto es de lo que nos hemos de olvidar (...) somos distintos, si, pero no somos ninguna minoría". Fa poc, en una entrevista del company Ivan Molero al Diario AS, Enric Jové el creatiu de McCann ja fonamentava la idea: "no hay nadie que se haga perico por ser antibarcelonista o anti nada. La gente se hace perica por familia, porque le llega o porque quiere ser diferente, pero no con respecto a algo". Les dues frases no suporten una lectura pausada sense caure en l'absurd i la contradicció, ja que és impossible establir una diferència sobre res sense comparar-se amb alguna cosa. Diferents, ¿a què?. Però sobretot em preocupa la gosadia ferotge d'atrevir-se a dir com són els pericos, quan fa mesos, dies en el cas de Jové, tan ell com Guasch ni tan sols sabien quina sortida de la ronda Litoral agafar per anar al nostre estadi, no parlem ja de la nostra idiosincràsia, cosa que ens costa a definir fins i tot a nosaltres mateixos, com es llegirà, ja ho vaticino, en els comentaris d'aquest article.

Publicitàriament, la comparació, explicita o implícita és una arma fonamental del discurs de qualsevol publicista. Pepsi i Coca-Cola, escolti. Obviar que el Barça existeix, que som minoria i que això automàticament ens classifica, és com intentar ignorar la llei de la gravetat. Pensar que la rivalitat no forma part indestriable del món del futbol, és no conèixer aquest negoci, especialment a Espanya, on la pròpia Liga es defineix a partir del bipartidisme Barça-Madrid, i on totes les ciutats on hi ha derbi un club es presenta com a antagonista filosòfic de l'altra. Com hem dit altres cops, l'Espanyol només serà rellevant mediàtica i socialment en tant que pugui colisionar amb l'esfera d'interessos del Barça. I senyor Jové, li dono una noticia: hi ha pericos que ho són per antibarcelonisme. I tant! Fins i tot diria l'antibarcelonisme és clau per eixamplar la nostra base social. No només perquè molts dels socis circumstancials que hem tingut al llarg dels anys procedien d'altres equips -si, fins i tot del Barça- i han transformat el seu antibarcelonisme en afecte, i viceversa, sinó pel fet que tot el que no sigui la part del pastís sociològic culer, son potencials simpatitzants de l'Espanyol. I al Baix Llobregat n'hi ha a grapats.

Però és que a més, pensar que l'antibarcelonisme no és present a l'ADN del club, és no conèixer la nostra història, perquè el club va ser fundat per gent que no la volien a Can Barça, perquè Genaro de la Riva va comprar Sarrià després d'emprenyar-se amb Gamper, perquè la rebel·lia ha modelat el nostre caràcter al llarg dels anys i perquè el principal èxit ha estat resistir més d'un segle mentre tots els clubs germans que van néixer amb nosaltres, anaven caient fagocitats pel Barça, com ho és la resta del futbol català. És millor pensar que Guasch i Jové desconeixen qui som, que no pas pensar que ens volen canviar.

Jo si que els entenc. Volen construir uns valors propis sense connotació negativa, sense al·ludir al rival. És impossible per la mateixa natura del nostre club i per la mateixa natura del nostre negoci. Aviat ho comprovaran, perquè no som només anti, però no ens podem explicar sense ser anti. Potser ho podrem fer d'aqui a 25 anys, quan segons Guasch ja serem un equip gran. Jo crec que llavors tampoc, perquè els grans també son anti, però ara esta clar que no. Mentrestant ho aprenen aniran fent campanyes tan neutres com la del pobre Paulí, al que probablement si li haguessin preguntat pel Barça, l'haurien hagut de censurar.

Francesc Via 

@francescviapol       


 12/11/2018 Equip petit, gran equip
 29/10/2018 Evolucions positives
 22/10/2018 Asaltar los cielos
 15/10/2018 Motivar-se en positiu
 08/10/2018 El partit de la dècada
 26/09/2018 Aprofitar l'onada
 17/09/2018 Si tenim il·lusió
 04/09/2018 Passant revista
 27/08/2018 Ens ho creiem?
 20/08/2018 Fitxem?
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 62