AVUI A POL

Paintball per Joan Camí

Melendo

L'esperit, les ganes i la il·lusió de Melendo a Mestalla. I no només a Mestalla, sinó sempre. Aquest aire fresc sense contaminar. Aire pur i agradable. Un bon exemple del que necessita l'Espanyol per tornar a creure. L'objectiu ha de ser que la gent es torni a emocionar. Necessitem sentir. I per sentir hem de creure. I per creure ens han de persuadir, ens han de convèncer. Óscar Melendo ho ha aconseguit. A mi m'ha convençut.

El seu nom a la megafonia de l'estadi, la seva imatge al marcador, quan aixeca el braç per aparèixer a l'acció, quan li demanes desesperadament al seu company que li passi el protagonisme, com si algú et pogués sentir i fer-te cas, quan condueix la pilota direcció a porteria, o quan la pilota va cap a ell per acomodar-se al seu peu esquerre, quan prems la cama de la persona que tens al costat i ell te la prem a tu, o et va donant petits cops perquè necessiteu, necessites, compartir aquell moment, un moment que tothom sap com ha d'acabar però que gairebé mai acaba com tu vols. Però ja és igual, tan se val, ja ho han aconseguit. Ja t'has aixecat de la cadira. Has pensat, has cregut que era possible. Per un instant has oblidat l'emprenyada de la darrera jugada, de la darrera pèrdua de pilota, de l'últim resultat fora de casa, de les paraules contrariades de l'entrenador després de caure en un pèssim partit de l'equip. Mai havies estat tan concentrat com en aquest precís instant; ment en blanc, mirada a la pilota i un contacte necessari per compartir el que està a punt de passar. El desenllaç ja forma part d'un altre capítol que explica -o almenys, ho intenta-, el perquè dels sentiments i les emocions en aquest esport.

En una competició on cada cop més els equips més rics dominen els tòpics, que se'ls reparteixen com qui reparteix cartes un divendres a la nit, que transformen la victòria en el seu dia a dia, en una obligació, en el ‘ja ho sabia', en una sensació més i no en una de molt especial. Cal aturar-se. I cal reflexionar. Veure que en aquest circ que ens hem muntat queda molt poc espai per 'sentir' de veritat. Ens estem prohibint les emocions. Les mateixes que m'ha despertat el nano de Sant Adrià en una de les temporades més apàtiques, avorrides i desil·lusionant que recordo.

Que jugui, que s'ho passi bé i que gaudeixi. I també els seus amics, que en té uns quants a l'equip i tothom els coneix. Els hem de cuidar perquè ells són els únics que no ens han prohibit res, al contrari, ens han regalat el dret a somiar.

Joan Camí

@JoanCami       


 10/12/2018 Canvi de discurs en el derbi
 07/12/2018 Rubi contra el Barça: el plan
 06/12/2018 Victòria moral
 03/12/2018 Punt i a part al Coliseum
 30/11/2018 Factor Melendo
 27/11/2018 Stuani i Bounou a les àrees
 13/11/2018 La obra de Rubi
 07/11/2018 Algunas reflexiones tras el Espanyol - Athletic.
 02/11/2018 Reflexiones tras el partido del Carranza
 29/10/2018 10 apuntes sobre el Valladolid - Espanyol
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6