AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

El gran canvi

El partit de València ha fet veritable un tòpic que de vegades deixen anar amb un pèl d'hipocresia els aficionats, assegurant que prefereixen que el seu equip perdi, però donant la cara. Però que vol dir "donar la cara"? És cert que tots donem per bona una victòria ni que sigui amb un joc pèssim i autogol del contrari, però per sobre de tot, tots els aficionats del món volem una cosa: que en la victòria, l'empat o la derrota l'equip se'ns assembli. Que s'assembli a la imatge, molts cops idíl·lica, que tenim del nostre club, del que creiem que és el nostre club. Això vol dir exactament, "donar la cara".

És evident que de cara a la temporada vinent l'aficionat perico necessita tornar a identificar-se amb el seu equip, i per això caldrà canviar moltes coses, per començar al tècnic i a alguns jugadors, doncs el vestidor necessita amb urgència que entre l'aire fresc. Però molt especialment, el canvi ha de ser de mentalitat. Aquest és el canvi principal. I és que a l'Espanyol el joc de l'equip ha de començar a articular-se des de l'esperit. L'estil no és tan important. L'estil és l'actitud. El joc de l'equip només seduirà als pericos quan s'assembli a les millors virtuts dels pericos: rebel·lia, orgull, intensitat, solidaritat, esperit irredempt lluitador i competitiu. I atenció: no importa que algunes d'aquestes virtuts siguin reals o no, importa que decidim com a club que aquestes són les nostres virtuts i dissenyem el nostre equip, el nostre club, en conseqüència. I aquestes virtuts no poden ser passatgeres. No poden dependre de la mentalitat de l'entrenador de torn. Ha de ser una filosofia innegociable. No podem fitxar jugadors que no compleixin aquests requisits, i hem de fer creure als que ja hi són que han de pensar i actuar en aquesta direcció. I els jugadors que formem en la nostra pedrera ja han de pujar havent mamat aquest credo.

Ho sabem. Ho sabem perquè algú amb visió preclara ho va escriure un dia al sostre del túnel de vestidors de l'estadi: "La nostra samarreta es defensa amb l'ànima. Els nostres colors es senten amb el cor. Sense això no som res". Ni més ni menys que la filosofia del club. I només són paraules buides si els jugadors no les fan seves, ni les materialitzen amb els seus actes. I enguany, molts cops, han estat tristos gargots a la paret. D'aquí ve el gran desencís social d'una entitat que no acaba de definir els seus valors, els seus objectius, ni la manera com arribar-hi. I això s'ha vist reflectit a la gespa. I fixeu-vos, alguns cops aquest grup ha demostrat que era capaç de fer realitat aquestes paraules, com en les victòries davant Atlético, Madrid i Barça, però també en les dues derrotes davant el València. Tots ells, partits que han deixat satisfets als pericos. L'estil és l'actitud. Per sobre de qualsevol altra consideració tàctica o estilística, l'estil és l'actitud. El gran canvi de l'equip, el gran canvi del club, és començar a semblar-se a si mateix.

Francesc Via 

@francescviapol       


 10/08/2018 Tu t'estimes l'Espanyol?
 06/08/2018 Un club a les fosques
 29/07/2018 Gerard
 25/07/2018 Mercat en stand by
 18/07/2018 Qui s'atreveix a dir 'Europa'?
 04/07/2018 Ostatges d'un sentiment
 29/06/2018 Guasch i l'antibarcelonisme
 25/06/2018 Rousaud: crisi i oportunitat
 19/06/2018 Un milió de raons
 11/06/2018 Gerard: l'hora de l'adéu.
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 61