AVUI A POL

Per la banda per Òscar Julià

Excuses per renovar el carnet

Existeixen un tipus de persones a les que no els agrada el futbol. Sembla mentida però sí, existeixen. Són persones que tenen altres diversions i que no ocupen part del seu cervell recordant contra qui juga el seu equip el cap de setmana i que no perden el temps intentant argumentar que els equips anomenats grans, a la llarga, sempre surten beneficiats enfront dels equips anomenats petits.

Conec persones d'aquestes que, habitualment, quan em veuen em pregunten com va l'Espanyol aquesta temporada. És la típica pregunta de cortesia que una persona a la que no li importa gens el futbol em fa perquè sap que sóc perico. I ho sap perquè, com a bon perico, no deixo de recordar-ho sempre que tinc ocasió i que és un fet diferencial que em distingeix de la gran majoria, que són culers o merengues. Com que sóc diferent, preguntar-me per l'Espanyol és la manera que tenen de recordar-me que saben alguna cosa de mi.

Quan em fan la pregunta els responc la frase que em ve al cap de forma mecànica: "a mitja taula, com sempre". Però, aquesta temporada, no sé ben bé per què, cada cop que la dic m'aturo uns instants a pensar-la i no puc evitar donar-hi voltes una bona estona. A mitja taula, com sempre. És tan cert com desil·lusionant. Una temporada més, vivim en aquella terra on mai no passa res, on un dia guanyes un partit sense massa història i després un d'aquells equips anomenats petits et passa la mà per la cara, com si fos un d'aquells equips anomenats grans i contra els que sempre, i més especialment les darreres temporades, fem el ridícul perquè sortim havent entregat les armes perquè no són de la nostra lliga.

Enguany em noto desenganxat de la droga perica. I em venen al cap quatre factors fonamentals. Primer: per culpa dels horaris només he pogut anar dues vegades a Cornellà. Segon: tinc la sensació que els jugadors i l'entrenador viuen relaxadament perquè ningú no els exigeix res, ni des de dalt ni, nosaltres, des de baix. És evident que ja ens va bé estar a mitja taula, com sempre. Tercer: els directius viuen desapareguts, són transparents, no estan enlloc. Som un club pla, un club sense projecte i, el pitjor de tot, un club on mai no passa res. Quart: alguns han fet intents de portar la situació política que viu Catalunya al nostre estadi, i tinc seriosos dubtes de si el club ha estat massa contundent per evitar-ho.

En algun moment el meu subconscient ha pensat en llençar la tovallola però segueixo fent esforços per seguir enganxat. M'hi aferro pensant que no vull decebre aquelles persones que no els agrada el futbol i que, un dia, quan em tornin a trobar, em preguntaran com va l'Espanyol aquesta temporada. No sé si seria capaç de donar-los un desengany fent inservible aquella pregunta amb la que em demostren que es preocupen per la meva singularitat. I llavors me n'adono que les excuses per renovar el carnet cada cop són més patilleres.

@OscarJulia

Facebook

Blog


 17/10/2018 Rectificar i aprofitar l'onada
 20/09/2018 Somiar és gratis
 04/09/2018 Es busca inversor
 08/08/2018 Contra el victimisme perico
 18/06/2018 Matar el futur del club
 14/06/2018 L'hereu no existeix
 15/05/2018 De la botigueta a la multinacional
 07/05/2018 Qüestió d'expectatives
 03/05/2018 Tot enyorant Dani
 26/02/2018 Mediocritat sense frens
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 26