Ahir vam pujar a un taxi a Bilbao. El taxista, que lluia un distintiu ben visible de l'Athletic Club, estava força emprenyat amb els seus. Ens va dir que la temporada havia estat de vergonya i que el partit d'aquella tarda ni s'hauria de jugar. Tot seguit, després de repassar-los a tots de dalt a baix, em va dir, "pero el año que viene hay que ir a Europa, fijo".

Bilbao és una ciutat de 300.000 persones. A tot Euskadi hi viuen poc més de 2 milions. Si sumem tota l'àrea d'influència i totes les trampes que fan per basquitzar futbolistes, no sumen més de 3. Dubto molt que entre les federacions basca, la de Navarra i la de La Rioja surtin més fitxes de les que hi ha a la federació catalana. Aquest i poca cosa més és el mercat de fitxatges de l'Athletic Club. Amb això, aspiren a Europa cada any. Sabeu per què aspiren? Perquè volen.

Després del 0-1 d'ahir a San Mamés la xiulada va ser eixordadora. En canvi, després de 4-1 davant el Màlaga no va haver-hi una sola protesta, i encara els jugadors van sortir aplaudits. Per contra, a l'Athletic Club no hi ha sentiment de desafecció ni cap soci es pensa si renovar o no. Aquí sí. Som diferents. Allà exigeixen, aquí desertem. És obvi que la manera de militar en els respectius clubs ha modelat el caràcter d'ambdues entitats.

Després hi ha tot el tema sociopolític, les ajudes del govern basc, la menor pressió fiscal i el sursum corda. El que vostès vulguin. Però la diferència principal entre ells i nosaltres -recordin que portem en aquest negoci gairebé tant de temps com ells i el seu estadi es el lloc on més vegades hem guanyat- és que ells s'ho creuen i nosaltres no. Parlant ras i curt: tenen més pebrots. Es creu de debó en la pedrera. Es cuida l'afició. Es cuida la història. El club te una seu al centre de la ciutat que respira noblesa i tradició. Allà, si s'hagués retirat un dorsal, hagués estat per sempre. Ah, i els jugadors que no volen renovar van a la grada. Perque l'Athletic està edificat sobre el respecte i l'orgull. No és estrany, que el darrer cop que un tècnic de l'Espanyol va parlar obertament de guanyar la Lliga, fos Javier Clemente.

Vaig estar fent una cervesa -bueno, dos- a la Campa de los Ingleses. Un bar tematitzat que tenen dins l'estadi. Magnífic. Fotos de Zarra, Panizo, Gaínza, Pichichi, Iríbar. Totes les seves llegendes. Una altra enveja. L'Espanyol també te un espai similar, però ho té tancat. En 10 anys hem estat incapaços d'explotar-lo decentment, trobar algú que ho exploti o inclús de penjar un trist quadre de Zamora. És un espai impersonal. L'últim cop que hi vaig ser va ser quan el senyor Guasch ens va convidar per explicar-nos que seguiríem sent uns quants anys mes, un club sense aspiracions ni imaginació.

Francesc Via